HAMLET

A Dinamarca, el príncep Hamlet, encara commogut per la sobtada mort del seu pare, presencia l’aparició del seu espectre que li demana venjança pel seu assassinat. Este serà el desencadenant que arrossega Hamlet a desemmascarar els responsables i executar, sense pietat, la seua venjança.

AMB L’OBRA A LES MANS

Clar! La primera pregunta que et fas és inevitable: què puc aportar jo a esta obra, cim de la literatura dramàtica occidental, si em propose muntarla per a un públic d’ara? I darrere de la primera ve la segona: de veritat t’interessa la peripècia d’un príncep assetjat per les intrigues i la vilesa d’un poder que s’expressa així… de manera una mica massa retòrica, una mica massa rància, una mica massa viril? I no n’hi ha dues sense tres: no hauries d’elegir una altra obra que t’allunyara del perill de resultar tan poc original o massa ambiciós o inconscient?

L’experiència em diu que per començar no cal escoltar la veu interior, eixa que et punxa i t’increpa, només cal deixar-se portar per la il·lusió que inspira el desig en un projecte que somies fabulós. I això faré.

Les respostes al dimoniet que em murmura a l’oïda probablement acaben en boca d’algun periodista una vegada estrenada l’obra. En eixe moment segur que conteste amb tota la desimboltura que ara em costa tant trobar.

L’instint, per sort, no és gens intel·lectual.

Jaume Policarpo

PROPOSTA

Proposem un joc particular amb Shakespeare, amb una de les seues tragèdies més rellevants; Hamlet. Amb la tradició europea del teatre més insigne no pots jugar sense conéixer les regles, i tot i que es podria suposar que les regles del teatre d’un autor tan representat són conegudes per tots, alguna cosa ens diu que no és així, perquè no és el mateix escoltar Bach que interpretar-lo, posem per cas. Així que començarem sense donar res per suposat.

Volem intentar fer el més difícil de la manera més senzilla perquè a estes altures de la partida ens resulta molt més fàcil trobar la bellesa en les coses més senzilles, la profunditat en les paraules més clares i la veritat en els impulsos més purs. I Hamlet és, precisament, tot això: teatre vertader nascut de l’impuls més noble. L’humus d’on ha brotat tot el nostre teatre.

I sembla coherent plantejar el repte amb titelles que representen els personatges i un sol interpret-demiürg bussejant dins una obra com qui arriba a un nou planeta inexplorat, tot sol, com s’està dins d’un somni.

Sí, titelles, perquè ens miren des de fora i són poroses a les forces transcendents.